SENSE MIRAMENTS.

Són les sis de la tarda i no vol quedar-se a casa tancada a la habitació escoltant el estressant tic-tac del rellotge que no fa més que recordar-li que el temps avança. Mira per la finesta. Fa un dia esplèndid, el sol brilla amb força i al cel hi ha dos nuvols amb unes formes curioses. Un d’ells sembla sonriure-li. Agafa el casc, les claus i el mobil i es dirigeix cap a fora. Obre la porta i surt. Camina decisiva, amb ganes, sense por i sempre mirant endevant, no fos cas que caigues per aquelles pedres tontes que se’t posen sempre al mig. Es col.loca el casc, s’asseu a la moto i l’enjega. Accelera, cada cop més, i es sent lliure. Sí. Lliure i sense preucopacions. No sap on va, però la brisa marina l’indica el camí cap a la platja. Sí. Es dirigeix cap a la cala Solitària, pensant que no hi haurà ningú i podra reflexionar.

TOT I AIXÍ.

Tot i així, cada dia es fa fosc. Cada dia moltes situacions s’hem presenten davant, amb mil i mil maneres de fer. I tot i així, encara no sé que haig de fer, no sé que haig de respondre, no sé si haig de parlar o callar-me, no sé si haig de fingir o riure. Em sento tant i tant confusa, que decideixo obeservar i escoltar. Apendre i millorar. Tot i així, cada dia es fa clar.

PERSONAS.

Conduciendo me adentró a la ciudad. Bajó la ventanilla y el fuerte viento me agita el pelo de un lado hacia otro. Personas. Todas diferentes. Todas iguales. Personas que miran el suelo angustiadas. Personas que miran al cielo deseando. Personas con la mirada perdida, soñadora. Personas con estrella. Personas estrelladas. Personas que lo tenían todo, para ahora tener nada. Personas cansadas de su vida rutinaria. Personas hartas de no tener las cosas claras. Personas cansadas simplemente. Personas felices. Personas tristes. Personas.

REFLEXIONS. . .

Pensa. Que hem vingut a fer? Reflexiona. Per què som aixi? Ningú ens ha deixat triar res. D’on venin? Som fruit d’un altre fruit. Existeix el destí o pots crear-lo tu? Medita.

Hi alguna cosa després de la mort? Delibera. Quin es el nostre camí? Especula.

Aprofitem al màxim el temps que tenim? Rumia. Podem controlar els nostres sentiments? Opina. Es simple viure? Jutja. Té sentit la vida? Suposa. Per què això?

Per què allò? Per què tot? Dona-li voltes.

PETITS INSTANTS.

Nit, platja, estrelles, foscor, crancs, un petó, cotxe, ràdio, flaix Fm, ritme, dos enamorats, mirades, silencis, carícies, fregues, mantes, fred, una abraçada, somriures, vergonya, sorra, mosquits, xupetons, fusió de sentiments, moviments, calor, passió, luxuria, desig, tocaments, sensacions, lluna plena, satisfacció; amor.

MI CHICO.

Suena el timbre de casa. Es él. Llega cinco minutos antes, se nota que tiene ganas de ver-me. No sé donde vamos. Él me lleva. Él me guia. Montamos a la moto, y arranca el motor. Puedo sentir su seguridad, puedo abrazar-me a él, puedo notarl-lo, puedo tocar-lo, puedo acariciar-lo, puedo sentir-lo mío. Llegamos a un camino, no sé dónde estamos, pero estoy con él. Caminamos un trozo y llegamos a una cala. Trepamos por las rocas hasta llegar a una grande donde nos instal.lamos. Allí hablamos un rato, hasta que nos cansamos y decidimos bajar a la playa. Hace calor. Pero no llevamos el bañador. Y tan descarado y irresistible como es él se quita la ropa y se tira al mar. Y ahí estoy yo, mal plantada, observando-lo como nada hacia la deriva. Pero de repente dejo de ver-lo y aparece justo delante mio. Me tira un poco de agua, y rebelde, miro de reojo a las rocas comprovando que no hay nadie y me quito el vestido. Y allí estoy. Abraçada junto él viendo el precioso atardecer. Y un beso, y otro, y otro, y otro más y todavía otro más, i así nos metemos dentro la noche. La perfecta noche, con el chico de mis sueños. Mi chico.

LA LIBERTAD.

“Que le ha pasado? No pude defenderla, ni detenerles. Ha sido eliminada, humillada, despreciada. Me siento culpable por su muerte. Acudí a su triste funeral y grité:

Habeis matado a libertad!”

La perdimos, hace tiempo, demasiado tiempo. Y es que ahora vivimos normalizados. Con obligaciones y abstenciones absurdas. Incluso nosotros mismos nos privamos de ella, por el miedo al que diran los demás. Siempre es lo mismo. Que pensaran, que haran , como te miraran.. Pocas personas se escapan.

Y de mientras nos convertimos en actores, haciendo el papel de nuestra vida delante de ese público tan cruel.

Triste. Pero real. Algun dia canviara la cosa? No creo. Nacemos siempre con los mismos fonamentos. Hemos de crecer, estudiar, comprarnos una casa, trabajar, casarse, hacer una familia y mantenelra hasta que llega un dia que te mueres.

Y me paro a pensar y me fijo en los prehistóricos. Quizas si que vivian menos años, pero los disfrutaban muchisimo más. Sin normas, ni leyes, ninguna obligación, ninguna abstención. Hacian lo que querian en el momento que querian. Sin depender del estresante Tic- tac del reloj.

Libertad, por que te fuiste de nuestras vidas?

DIES DOLENTS.

I vull dormir. Deixar de plorar. I somiar. Com si res. I gaudir de la llibertat que em donen els somnis. I no ho entenc. Ploro. I ben be no sé perque.

Avui es una dia d’aquells, en els quals no surts de casa. Crides. Calles. I et poses a plorar desconsoladament. Et tires al llit i empapes el coixí. I així tota la tarda. I hi dones mil voltes a l’assumpte i l’únic que aconsegueixes es plorar més i més fins que agafes mal de cap. No ho entens. I et sents sola. Incompresa. Una petita persona en un gran món. En un mar de dubtes i sensacions.

PROPOSICIONS.

Et proposo que formis part del meu món. Et proposo mostrar-te les mil i una aventures de l’amor. Et proposo el major joc de seducció. Et proposo milers de moments junts. Et proposo riure i diversió. Però sobretot et proposo, amor. D’aquell que tu i jo podriem fabricar i extreure’n el millor. Sí. Agafa’m la mà i transporta’m a l’estrella més llunyana. Mostra’m el món, mostra’m el teu univers. Fes-me vibrar. Toca’m. Digue’m a l’orella tot el que em vols fer viure. Narra’m les mil i una aventures que gaudirem. Sí. Porta’m al cel aquesta nit. Saltem-nos els nuvols. Canta’m la nostra canço. Fes-me tremolar i amb mi, que tremoli la terra.

UNA ALTRA DIMENSIÓ.

Només busco entrar en una altra dimensió. On el tic-tac del rellotge no em destorbi ni em privi de res. M’estiro al llit, acluco els ulls i em poso viatjar dins la meva imaginació. Ella em porta a llocs indescriptibles. Innaceptables per a la nostra ment. Tot es caos. Tot gira enbogit. Tot es realment fantàstic. Sóc en una altre dimensió i em sento com Alicia en el pais de les Marevelles. Tot és al reves. Tot em fascina. Però aquí el temps passa diferent, i pum. Ara busco tornar al meu món, per a que les coses tornin a ser del revés. I ara, després d’això busco un tercer revés. I després un quart. No em contento amb res i sempre vull el que no tinc. Sí, sóc una impulsiva somiadora. Però que seria la vida sense somiar? Quins estimuls tindriem per a superar els reptes que s’ens posen davant dia a dia? El timbre de casa em torna a la pura realitat.

ARRELS.

Bosc. Arbres. Arbustos. Matolls. Plantes. Arrels. Formigues gegants. Ell. Caminem, ens endisem dins aquella gran selva. Anem tontejant, rient. Topem. Ens rocem. I ric sota la seva mirada. Ell em torna el somiure tímidament. Fa el gest d’agafarme quant de sobte li empedeixo i començo a correr entre tots aquells arbres. Es senten riures. Però una arrel em traeix i caic. Em quedo allà mirant al terra sense mourem. Ell accelerà el ritme i s’avalança sobre meu. Es preocupa per mi i em dispara un interrogatori. El calmo. I m’aixeco, pero el tormell em fa mal. Ell ho veu, m’agafa i em porta entre els seus braços. No deixo de mirarlo als ulls sorpresament. Ell només mira endavant. Arribem a una esplanada i em deixa al terra suaument. M’ofereix un massatge, però a mi ja no em fa mal. S’asseu al meu costat. Començem a parlar. De sobte una ràfaga de vent em porta tot el cabell a la cara. Ell, amb la seva dolça mà, em posa els cabells darrera l’orella. Li somric tímidament, ell em torna el somriure. Cada cop ens apropem més. M’estiro dins l’herba. Ell fa el mateix. Sense voler, o volguent, les nostres mans ens toquen. Giro el cap per mirarlo. Ell fa com si res, mentres les nostres mans van jugant. Cada cop es més intens. Les pulsacions m’augmenten i ell ho nota. M’incorporo hi allà es ell somrientme. S’incorpora i m’abraça. Un escalfred em recorreix tot el cos. Ell ho sap. S’estira sobre meu, em mira els ulls i de sobte els seus dolços llavis s’ajunten amb els meus. El cor em va a cent. Ho sap. Para i somriu amb aquella mirada juganera. M’encanta.

TEMPS.

Tempesta; gemecs. Llamps; desesperació. Pluja; plors. Inundacions de records, de paraules, de fets, de petons, d’abraçades. I ara tot es fosc. Ara només vull que marxis i no desitjo una altre cosa que no sigui oblidar-te. Odi, gelos, enganys, mentides… Fred.

I passat això em trobo en un arc de Sant Martí. Res em fa mal, però res em fa feliç. Sol i núvols.

Pero sé, que tu, sol meu, m’ompliràs amb els teus rajos d’alegria, d’amor, de felicitat i de benestar. Sé, que tu en les nits més estrellades em portaràs fins a la lluna plena. Sé, que tu, en els dies més clars, em passejaràs pels núvols més blancs del cel. Amor, confiança, somriures, manyacs… Calor.

PETÓ ETERN.

I quan les nostres mirades es creuin, el món s’aturara. Et sellaré els llabis amb els dits i a continuació et faré un peto al coll. I un altre igual de tendre a la cella dreta. I després un altre més dolç a l’orella. Seguidament un altre igual d’afectuós a la galta. Posteriorment un altre igual de suau a la barbeta. I l’últim al llavis, i llavors s’uniran com dos gotes d’aigua. Un petó etern.

MENTE EN BLANCO.

Coge las llaves del coche, abre la puerta y la cierra de un portazo. Pim pam. Camina hasta al aparcamientro, abre su deportivo. Lo enjega, sale del parking, y coge la carretera secundaria que esta a cinco minutos de la primera entrada a l’autopista.

Una vez en ella, pone su CD favorito. Volumen 28. Y accelera, 100 km/h. Y piensa – maldito cabrón, quien coño se cree que es él cómo para no acceptar una tercera cita conmigo, ni que fuera guapísimo el muy jodío! -, 130 km/h. Y piensa en el trabajo y las pocas ganas que tiene d’empezar de nuevo. Otro año más aguantado a la amargada de su jefa. – Maldita hija de puta -, 160 km/h. Y piensa… No. Mente en blanco, ya basta de pensar, es su último dia de vacaciones y se lo va a dedicar únicamente a ella misma.

190 km/h. Pim pam.

Llega a la capital. Aparca rápidamente. Coge su bolso i cierra el coche.

Y ahora sí. Tiendas y más tiendas. Y la tarjeta que echa humo. Un bolso Prada. Un pañuelo Hermes, Unos tacones Jimmy Choo. Y un vestido Dolce&Gabana de cóctel.

Que placer.